REPORTATGE
Créixer amb l’esport
| Mitja: 5.5/10 (2 vots) |   | Galeria Fotos |
L’entrenador Raül Cruz sosté el cartell d’Andorra.
Domènec Calvet i Enric Adran no surten als mitjans. El seu treball és fosc, sense visibilitat, però molt important per al creixement personal. Els esportistes han tornat de Corea, dels Jocs Mundials d’hivern d’Special Olympics. Contents per les vivències i per les medalles.
Somriuen nerviosos. No estan acostumats a la premsa. Però s’ho han guanyat. I no només perquè el Domènec hagi aconseguit dues medalles en la seva primera participació en els Jocs Mundials d’hivern, o l’Enric, un reconeixement pels dos cinquens llocs. El fet d’haver competit a Pyeongchang (Corea del Sud) ja és tot un premi per a ells. El seu entrenador, Raül Cruz, porta la veu cantant. Era la primera vegada que acompanyava una delegació d’Special Olympics Andorra en una gran competició, equiparable als Jocs Olímpics d’hivern. Amb números gegantins. 117 delegacions, 4.000 esportistes, 2.500 voluntaris... I han pogut anar gràcies al suport de la Fundació Crèdit Andorrà.
“Allí els atletes eren la prioritat. Tenien el que necessitaven en tot moment”, recorda Cruz. L’entrenador ja és un amic més del Domènec i de l’Enric: “No té res a veure el que he viscut aquestes dues setmanes amb ells amb la relació d’abans. Hem conviscut en un apartament, tothom s’ha portat de meravella i realment és una experiència enriquidora. Et tornes humil en contacte amb ells. Ha estat com una lliçó de vida per a mi. I a nivell esportiu també ha estat una lliçó perquè han competit amb moltes agalles i sempre animant-se”, apuntava Cruz .
Per a l’Enric l’experiència no li era nova. Ja havia estat als Jocs de Nagano (Japó) i d’Idaho (Estats Units). A més dels d’estiu, a Grècia i Polònia. “M’agrada fer de tot. No tinc un esport preferit. He fet bàdminton i esquí. Per a mi ha estat un honor poder anar a Corea i ja tinc ganes de tornar als Jocs. Ha estat una experiència molt maca”, explicava l’Enric, amb dos cinquens llocs i un sisè en les curses en què va participar. I això que el van canviar de categoria. “Estava apuntat a intermedi, però els directors de carrera li van proposar passar-se a avançat i va acceptar. No està malament fer el que ha fet amb un centenar d’esquiadors en cada cursa”, l’ensabonava l’entrenador, que hi afegeix que l’Enric fa un any i mig que practica ciclisme amb l’Agrupació Ciclista (ACA).
Per al Domènec sí que era el seu debut, però tot i això no va acusar els nervis: plata en supergegant, bronze en gegant i cinquè en eslàlom de la categoria intermèdia. “En qui vaig pensar quan estava al podi? En la família i en l’alegria que portàvem a sobre tots. No m’esperava les medalles i l’esforç ha valgut la pena”, explicava el Domènec, que als seus 37 anys ja té una nova vivència per guardar-se. La Neus Banús, la seva mare, l’escolta amb atenció. És conscient dels beneficis que li proporciona l’esport al seu fill: “Aquests nois tenen unes limitacions a nivell social molt marcades i l’esport els serveix per reafirmar-se com a persones. Veuen que poden pujar a un podi, que poden competir, veuen que hi ha uns resultats a uns esforços previs i això fa que la seva vida tingui estímuls i sigui comparable a la de qualsevol altre sense les seves mancances”. I matisa, “el Domènec, a través de l’esport ha crescut com a persona. Si no fos amb això no sé si tindria aquest creixement personal”.
De la seva banda, Raül Cruz coincideix en la importància de prendre part en esdeveniments d’aquest nivell. Considera que “per a ells és un reconeixement poder representar el país, poder fer curses i demostrar coses, i els va molt bé el contacte amb la resta de delegacions. No sé com però al final s’acaben entenent. En l’àmbit personal és un reconeixement que existeixen, que realment existeixen.”
“Allí els atletes eren la prioritat. Tenien el que necessitaven en tot moment”, recorda Cruz. L’entrenador ja és un amic més del Domènec i de l’Enric: “No té res a veure el que he viscut aquestes dues setmanes amb ells amb la relació d’abans. Hem conviscut en un apartament, tothom s’ha portat de meravella i realment és una experiència enriquidora. Et tornes humil en contacte amb ells. Ha estat com una lliçó de vida per a mi. I a nivell esportiu també ha estat una lliçó perquè han competit amb moltes agalles i sempre animant-se”, apuntava Cruz .
Per a l’Enric l’experiència no li era nova. Ja havia estat als Jocs de Nagano (Japó) i d’Idaho (Estats Units). A més dels d’estiu, a Grècia i Polònia. “M’agrada fer de tot. No tinc un esport preferit. He fet bàdminton i esquí. Per a mi ha estat un honor poder anar a Corea i ja tinc ganes de tornar als Jocs. Ha estat una experiència molt maca”, explicava l’Enric, amb dos cinquens llocs i un sisè en les curses en què va participar. I això que el van canviar de categoria. “Estava apuntat a intermedi, però els directors de carrera li van proposar passar-se a avançat i va acceptar. No està malament fer el que ha fet amb un centenar d’esquiadors en cada cursa”, l’ensabonava l’entrenador, que hi afegeix que l’Enric fa un any i mig que practica ciclisme amb l’Agrupació Ciclista (ACA).
Per al Domènec sí que era el seu debut, però tot i això no va acusar els nervis: plata en supergegant, bronze en gegant i cinquè en eslàlom de la categoria intermèdia. “En qui vaig pensar quan estava al podi? En la família i en l’alegria que portàvem a sobre tots. No m’esperava les medalles i l’esforç ha valgut la pena”, explicava el Domènec, que als seus 37 anys ja té una nova vivència per guardar-se. La Neus Banús, la seva mare, l’escolta amb atenció. És conscient dels beneficis que li proporciona l’esport al seu fill: “Aquests nois tenen unes limitacions a nivell social molt marcades i l’esport els serveix per reafirmar-se com a persones. Veuen que poden pujar a un podi, que poden competir, veuen que hi ha uns resultats a uns esforços previs i això fa que la seva vida tingui estímuls i sigui comparable a la de qualsevol altre sense les seves mancances”. I matisa, “el Domènec, a través de l’esport ha crescut com a persona. Si no fos amb això no sé si tindria aquest creixement personal”.
De la seva banda, Raül Cruz coincideix en la importància de prendre part en esdeveniments d’aquest nivell. Considera que “per a ells és un reconeixement poder representar el país, poder fer curses i demostrar coses, i els va molt bé el contacte amb la resta de delegacions. No sé com però al final s’acaben entenent. En l’àmbit personal és un reconeixement que existeixen, que realment existeixen.”
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
